En Mariano Romaní i Rius, l'arquitecte.

2015-12-01 18:47

Mariano Romaní i Rius.

En Mariano Romaní i Rius (1900-1966) va ser l’arquitecte  que va dissenyar el nostre edifici, l’any 1962. L’edifici formava part d’un projecte més ampli dut a terme per la Caixa de Barcelona, on a més de l’edifici escolar es va promoure l’edificació de 265 habitatges i 20 botigues, tot completant la mançana compresa pels carrers Espronceda, Biscaia i Plaça Ferran Reyes. Uns anys abans, ja s’havia dut a terme la construcció d’habitatges a la banda oest de la mançana, la del carrer Pare Claret.

En Mariano Romaní és un arquitecte barceloní no especialment conegut, però amb una obra prou significada. La millor referència que hem trobat és l’article del també arquitecte britànic, Miles Broughton. Es tracta d’un article on es dóna a conèixer l’arquitecte i l’home. Es tracta d’una bona aproximació, que presenta el problema de tenir poques informacions posteriors al conflicte de la Guerra Civil. També he trobat algunes altres referències sobre en Mariano Romaní, però són puntuals i molt concretes.

                                                               Mariano Romaní, de jove. Broughton

Seguint l’estructura de l’article d’en  Bruoghton dividirem la vida i l’obra d’en Romaní en dues grans etapes.

Primera etapa. Fins la guerra civil

Durant aquesta primera etapa en Mariano Romaní va ser clarament un arquitecte noucentista. De fet, es graduà com arquitecte l’any 1925 quan el citat moviment artístic ja es trobava a la part final de la seva evolució. 

El noucentisme és un moviment que sorgeix a finals de la dècada del 1900, tradicionalment  contraposat al Modernisme i potenciat des de les pròpies estructures de poder catalanes que es van anar creant (sobre tot, la Mancomunitat). L’arquitectura noucentista és més col·lectiva que individualista, tot i que els especialistes ens en parlen de fins i tot tres o quatre corrents diferenciats. Malgrat les diferències, presenta un retorn cap a un cert classicisme i un desig per autoafirmar la pròpia identitat cultural adoptant tendències neopopulars i regionals, aspectes que es defineixen com un cert mediterranisme. L’urbanisme serà molt important per al noucentisme i el creixement i desenvolupament de la ciutat – la de Barcelona en concret, però també la ciutat catalana, en general – és un dels eixos centrals del seu pensament. Com ja sabem noucentisme i Mancomunitat de Catalunya aniran plegats, i només d’aquesta manera es pot entendre la gran quantitat d’obres que es dugueren a terme en el sector públic i de serveis: ferrocarril, metro, equipaments (escoles, parcs, cinemes, teatres, bancs, edificis públics...). També es desenvolupà en gran mesura l’edificació residencial (classes altes i mitjanes) i s’inicià l’edificació d’habitatge per a classes populars. Dins d’aquest aspecte cal destacar l’arribada a Catalunya del concepte de la “ciutat jardí” que s’aplicarà tant per a sectors benestants, com per a sectors obrers i classes populars.

L’obra de Mariano Romaní aquests primers anys de la seva vida professional respon clarament a aquest noucentisme que acabem de definir. Miles Broughton ens explica que ja l’any 1926 va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Fost de Campsentelles. Aquesta petita població del Vallès Oriental començava a rebre aquells anys l’arribada d’una certa burgesia barcelonina que es construïa una segona residència fora de la ciutat. Romaní dissenyarà la major part d’aquestes torres aïllades i les del proper municipi de Martorelles, però també, realitzarà edificis públics, com ara l’Ajuntament i l’escola de Sant Fost (1928), o l’escola Lluís Piqué de Parets del Vallès i també la de Santa Perpètua de la Mogoda. Sabem, a més que també va ser arquitecte municipal de Santa Perpètua on va participar en la construcció de la ciutat-jardí de la Florida al mateix municipi, que va dissenyar i iniciar un antic company d’estudis, l’arquitecte Manuel Mújica Millán. Tot i que durant aquests anys la seva acció es concentra fora de Barcelona, sabem que el 1935 dissenyà ja per a la Caixa de Barcelona unes casetes de suport oficial i pensades per a classes populars al Passeig de Fabra i Puig entre els carrers de Santa Pau i Malgrat.

                                             Ajuntament i Escoles de Sant Fost de Campsentelles.

Durant la Guerra Civil en Broughton ens explica que Mariano Romaní va seguir treballant a Barcelona i Sant Fost acceptant el govern de la II República i elaborant fins i tot el disseny de refugis antiaeris – ens en parla d’un al Carrer Mallorca /Lope de Vega-. També ens diu que l’any 1938 serà cridat a files i participarà en el conflicte en tasques pròpies de la seva professió. Finalment, també ens diu que en Romaní va marxar a França quan va finalitzar la guerra, va estar a camps de concentració francesos i quan va retornar i va ser detingut i confinat a Burgos. Sembla, però que el mateix 1940, en Mariano Romaní ja era de nou a Barcelona.

Segona etapa. La postguerra.

En aquesta segona etapa l’article de Broughton ja no presenta un discurs tan elaborat, ja que de ben segur no posseeix tanta informació com per a la primera etapa. De fet, només he pogut trobar referències de 6 obres concretes entre el final de la guerra civil i la mort de l’arquitecte l’any 1966.

En Broughton ens dóna detall i descriu tres esglésies dissenyades per en Romaní. La primera, la de Sant Fost que es va haver de fer nova ja que l’anterior va ser cremada el 1936. En segon lloc, ens parla de l’església de Santa Maria del Taulat, al Poblenou (Barcelona). Finalment, ens parla de l’església de Martorelles. Totes tres van estar dissenyades durant les dècades dels anys 40 i dels 50 i presenten formes tradicionals i imatge força senzilla. S’observen formes neoromàniques i línies també que recorden el noucentisme d’en Romaní anterior a la guerra civil.

En Broughton no ens en parla d’una obra especial que podem atribuir en Mariano Romaní. De fet, de les quatre referències que n’he trobat, dues no assenyalen cap arquitecte i dues si que assenyalen el nostre home. Es tracta del disseny d’un veritable barri que es troba molt a prop del nostre edifici, la Urbanització Meridiana o les Cases del Governador. En aquest cas, Romaní no treballà per a l’església, sinó per al règim franquista. De fet va ser el primer barri dissenyat a Barcelona per l’ “Obra Sindical del Hogar” i fou inaugurat pel Governador Civil Correa Veglison l’any 1944. La peculiaritat d’aquest projecte és que recorda clarament el model de ciutat-jardí britànic que va intentar introduir el noucentisme a Catalunya abans de la guerra civil, i a més la forma tant el conjunt com els habitatges recordaven clarament el passat noucentisme. Un altre aspecte destacat és que el projecte s’insereix perfectament dins el model d’Eixample de Cerdà, però ordenant els habitatges de manera diferent a com s’ha fet tradicionalment a l’Eixample.

Les dues obres finals que coneixem d’en Mariano Romaní són diferents a les anteriors i les dues són finançades per la Caixa d’Estalvis de Barcelona. Una, és l’edifici de la nostra escola i els habitatges que tanquen la mançana pels carrers Biscaia i Espronceda. Tant els habitatges com l’escola són edificis alts, de diversos pisos d’alçada, i aquí l’arquitecte ja deixa definitivament l’estètica noucentista i sembla decantar-se per un cert racionalisme, sobre tot a la façana del davant de l’escola que presenta un domini clar de les línies rectes. No ens oblidem, però que els primers edificis racionalistes a casa nostra són de finals de la dècada de 1920 i els inicis de la de 1930.  La darrera obra que coneixem d’en Mariano Romaní és la mançana Passeig de Sant Joan/ Còrcega /Rosselló/ Bailén. Hi va dissenyar 4 grans blocs de pisos, però trencant l’estructura tradicional de l’Eixample. En aquest aspecte recorda la solució que molts anys abans va prendre a la Urbanització Meridiana. Estèticament, però, els edificis són molt diferents. Blocs de 9 plantes i 228 habitatges on predomina clarament la línia recta que recorden clarament l’estètica racionalista.

                       Habitatges de la mançana Pg. de Sant Joan/Bailés/Còrcega/Rosselló

Referències.

• BROUGHTON, Miles.  “Mariano Romaní, arquitecte”. Revista Campsentelles, nº 12, 2009. Centre d’estudis santfostencs.
• CASALS COSTA, Vicente i d’altres. “Manuel Mújica Millán y el urbanismo novecentista en Cataluña (1917-1927).  Revista bibliográfica de Geografía y de Ciencias Sociales.
• Conéixer Catalunya. Blogspot.  “Visita al territori Mariano Romaní Rius”.
• TATJER, Mercè. “Solucions a la crisi de l’habitatge popular a Barcelona. Les primeres expepriències a Sant Andreu (1909-1937)”. Revista Finestrelles, nº 9.
• TATJER, Mercè. “Urbanització Meridiana”. Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social. ADIGSA:  Barcelona, maig de 1995.

Retorna